Repàs del que ha estat el darrer any en matèria de comunicació

Assignatura pendent

Àlex Gutiérrez (text)

El present reportatge repassa els principals afers que han tingut lloc en el món de la comunicació a Catalunya el darrer curs. Coincideix, a més, amb el final d’una legislatura, per la qual cosa les assignatures pendents són més rellevants, ja que no tenen clara la revàlida com seria el cas si el mateix executiu tingués garantida la continuïtat. La Llei de la Corporació és sense dubte la major, d’aquestes assignatures penjades, i el seu empantanegament demostra la importància que els diferents partits polítics donen als mitjans de la Generalitat a l’hora d’influir en l’opinió pública. CiU ha capitalitzat bona part del bloqueig i ha reconegut sense massa embuts que estava disposada a enviar el tràmit a la propera legislatura. Cas que accedeixi al Govern, caldrà veure fins a quin punt modifica la part del text que comptava amb l’aval unànim de la ponència.

La Llei que sí ha pogut tirar endavant és la de l’Audiovisual, amb una forta oposició per part dels mitjans amb seu a Madrid, que han carregat editorialment contra l’assumpció de competències per part del CAC. Prova d’aquesta polarització és que el PP, que havia donat el seu vistiplau al text en la fase de ponència, es va desmarcar el mateix matí que es votava la Llei, i s’hi va pronunciar en contra.

L’aprovació de l’Estatut de Catalunya, el vertader leit motiv de la legislatura, deixa un regust agredolç pel que fa al sector de la comunicació. No s’ha aconseguit la gestió de l’espai radioelèctric, que hauria permès al país de poder controlar millor com les diferents ràdios i televisions es mouen pel dial. No és només que l’Estat retingui una competència sensible com el disseny d’aquest espai: és que reté també la gestió dels projectes tècnics, cosa que alenteix el procés, ja que el Ministeri no ha donat precisament grans mostres d’agilitat a l’hora de resoldre les propostes plantejades. El desgavell que ha suposat el mapa de cobertura de TDT local, que deixava capitals de comarca sense opció, és una mostra del que passa quan les decisions tècniques estan desarrelades del territori que afecten.

En el camp de la TDT, la notícia de l’any és l’adjudicació de llicències per a les emissores locals. Es posa fi així a un període de 25 anys en què les televisions de proximitat han operat en diferents règims que anaven des de la indefinició fins a l’al•legalitat. A l’hora d’explicar les adjudicacions, cal distingir entre operadors públics i privats. Els primers aplegaran agrupacions de municipis, organitzats en consorcis, per tal de gestionar mancomunadament els canals disponibles a cada demarcació. El pas a la tecnologia digital suposa un guany en l’àrea de cobertura per a totes les emissores, però també una reducció dels canals disponibles, per això s’ha pensat en la fórmula d’aplegar geogràficament diferents emissores municipals en un sol canal. En tot cas, s’ha pogut configurar un mapa sense massa friccions a l’hora de posar d’acord els ens locals.

La distribució de l’oferta privada ha estat més polèmica. El CAC –a l’igual que amb la pública– comandava el procés, realitzat a través d’un concurs en què s’avaluaven tots els projectes. Catalunya és l’únic indret on un organisme independent ha realitzat de facte les adjudicacions (tot i que formalment és el Govern qui atorga les llicències, però a partir d’un informe preceptiu i vinculant del Consell) i això ha implicat garanties majors que no a comunitats com Madrid, València o Balears, on la discrecionalitat ha presidit el repartiment d’adjudicacions, a operadors de colors polítics ben propers a la dels respectius partits del Govern. Amb tot, ERC s’ha distanciat d’aquestes adjudicacions i ha estès una ombra de dubte sobre la suposada independència política del procés. Així, el conseller Joan Manuel Tresserras –proper a l’òrbita republicana– va emetre un vot discordant a algunes de les demarcacions. Dies després, diferents líders d’ERC insinuaven que s’havia imposat l’anomenada sociovergència a l’hora d’atorgar a les demarcacions més poblades (les més interessants, per tant).

En tot cas, les adjudicacions del CAC no són només la culminació d’un procés, sinó també el tret de sortida perquè els guanyadors facin el pas cap a la digitalització de les seves emissions. I aquí hi ha una altra assignatura pendent. La direcció general de mitjans i serveis de difusió audiovisual ha estat degradada a subdirecció, coincidint amb la marxa de Santiago Ramentol –nomenat per ERC i, per tant, sacrificat arran de la crisi de Govern– innegable impulsor de la TDT a Catalunya. Això és una mala notícia, perquè les televisions locals s’enfronten al repte d’apagar les seves emissions analògiques abans que ningú i tenen encara moltes variables per tancar, com ara el preu que hauran d’abonar pel transport del senyal, i que el sector considera encara abusiu.

Al marge de les eventualitats que puguin sorgir, Catalunya té també un debat pendent i és l’equilibri entre oferta pública i privada en el sector audiovisual. Enlloc d’Europa hi ha una concentració tan elevada de televisions locals, i els privats es lamenten que la seva supervivència estigui amenaçada pel fet que els públics també ataquen un mercat publicitari que encara ha de demostrar poder mantenir tota aquesta oferta. I, a banda, el concurs de la TDT exigeix unes quotes fortes de programació pròpia que caldrà veure si finalment es poden assumir.

Enguany haurà estat també l’any de les eleccions al Col•legi de Periodistes. Ni Benet i Jornet podria haver dissenyat una trama com la viscuda per la institució. El que havia de ser una llista única va derivar en dues faccions oposades que van intercanviar retrets i acusacions. A una banda, el defensor del lector d’El País, Sebastià Serrano. De l’altra, la presidenta del comitè de redacció de TV3, Pilar Antillach. El primer va resultar vencedor per un estret marge i va comprometre’s a crear una junta de govern de consens. Però la pretensió no va poder reeixir i, després d’unes quantes agres negociacions, Serrano dimiteix pocs dies després de ser nomenat. S’obre de nou el període de formació de llistes, i els noms es multipliquen. Lluís Floix semblava a punt de tancar una llista de consens, però finalment es va frustrar l’intent i van concórrer a aquesta peculiar torna de les subvencions Antillach i Josep Maria Huertas. Per un marge estret (però menys que en l’anterior ocasió), Huertas accedia al deganat.

Des d’un punt de vista professional, els blocs electorals han estat també tema de debat. S’ha avançat respecte el sistema manicomial anterior, que obligava a vegades a donar la reacció d’un partit abans que la declaració d’un altre que l’havia causada. Ara, el còmput de quotes s’efectua de manera global per a tota la campanya, de manera que al final del procés els diferents partits han hagut de tenir un temps proporcional a la seva representació. A pesar de la millora, els comitès professionals denuncien que la llei està feta pensada més per als polítics que no tenint en compte criteris informatius.

Els punts esmentats anteriorment representen una tria dels afers més candents del curs passat, tot i que la llista no és exhaustiva. De cara al curs que començarà al setembre, estarà indefectiblement marcat per les eleccions de l’1 de novembre. Mentrestant, el sector hauria d’anar implementant passes en el traspàs del sistema tradicional a la TDT, si es vol realitzar l’apagada analògica abans de la data prevista per a la resta de l’estat. Pel que fa a aquest portal, durant la tardor es posarà en marxa una nova secció de notícies i reportatges d’abast internacional, per complementar l’oferta informativa que s’ha dut a terme els dos cursos des que va entrar en marxa Comunicació21.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.