|
"En el moment que les notícies han de donar el mateix resultat d'audiències que un programa d'entreteniment vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona perquè la informació no pot cotitzar en borsa" |
|
"El criteri de selecció hauria de referir-se a la importància, i no a allò que és el més impactant, el més atractiu o el més lleuger” |
|
"Tenir credibilitat simplement perquè, de sobte, una persona és famosa d'avui per demà, és completament absurd, això no és credibilitat" |
|
"Hem de tenir clar que hi ha un punt que no es pot cedir, i si traspassem aquesta línia aleshores ens hem de plantejar molt seriosament si volem seguir fent aquesta professió" |
|
"La precarietat és una responsabilitat de l'empresa i això atempta contra la bona informació" |
|
|
|
|
Molts estudiants de periodisme la tenen com a exemple, després de tants anys en la professió. Mirant enrere, considera que ha tingut algun mestre?
Jose Joaquín Marroquí, Joaquín Soler Serrano i Jorge Arández eren grans figures del moment quan jo vaig començar. Eren gent que en aquell moment estaven fent, sobretot, ràdio i que em van inspirar molt. També, la sort que vaig tenir va ser que vaig poder viatjar i sortir a l'estranger i això em va permetre veure molta BBC i televisió francesa. En aquella època la televisió que es veia fora era molt diferent de la que es feia a Espanya. D'aquesta manera, vaig crear-me unes expectatives i un model que crec que era bastant complert. Evidentment, no crec que hi hagi ningú que pugui funcionar sense mestres.
Com definiria el bon periodista?
És molt més que una feina, és una forma de vida. Crec que és una missió, i t'ho has de plantejar en aquest sentit: tens una responsabilitat d'estar fent una cosa que pot ser útil per a la resta de la gent i l'has de fer el millor que puguis, fent de pont entre la gent que no té l'oportunitat de veure les coses que tu sí que tens. Combinant tot això em sembla que surt un bon periodista, però sempre partint de valors de persona.
Hi ha lloc per a aquest perfil a casa nostra?
Jo sóc molt crítica i estic molt preocupada pel que fa al problema actual del periodisme. No és un problema només d'Espanya, és un problema del periodisme general. El bon periodisme s'està perdent. En el moment que les notícies han de donar el mateix resultat d'audiències que un programa d'entreteniment vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona, perquè la informació no pot cotitzar en borsa.
Potser perquè han deixat de ser mitjans de comunicació i ara són empreses...
El problema va començar en el moment que van desaparèixer les empreses que el seu únic fi era el periodisme i van començar les sinergies empresarials als Estats Units. Fins ara sempre parlàvem d'un intent d'influenciar el periodista des del punt de vista polític, però ara el problema és el de la influència econòmica. Tot això va en detriment per a què es pugui fer una feina per a la veritat, encara que la veritat absoluta no existeix, però almenys que t'hi puguis acostar tant com puguis.
Una corresponsalia a Pequín dóna per cobrir una àrea on hi viuen quasi 3.000 milions de persones?
No, és una aproximació. [...] Com més gran és el país i més llunyana és la cultura, més difícil és que una sola persona o una sola oficina pugui donar aquesta informació i, sobretot, en peces d'un minut deu, en el cas de la televisió. En fi, fas el que pots. Qui realment vulgui saber ha de partir del que tu li dónes, que són petites insinuacions, i intentar aprofundir-hi.
Aleshores es dóna prioritat a la Xina?
Això és absolut. Per exemple, el fet de tancar Hong Kong, en el nostre cas. Està clar que la Xina té la suficient importància, però tothom mira només cap allà perquè, per exemple, no hi ha oficines a l'Índia, que de fet és un país amb una potència igual que la Xina i, a més, és una democràcia. Però ara està de moda la Xina i se la prioritza en detriment de tota la resta de països asiàtics.
Però no és la responsabilitat dels mitjans aportar una mica d'equilibri, i tot i que el món miri cap a la Xina ensenyar que també hi ha altres llocs on passen coses?
Evidentment que hi ha una responsabilitat però prima el negoci. A més els polítics s'han convertit en homes de negocis; en aquest moment, excepte Angela Merkel, tots els polítics que vénen aquí fan un petit comentari sobre els drets humans però ningú es mulla més.
Com s'informa des de la Xina?
És complicat. Ara, teòricament, et pots moure per tot arreu, no com passava abans, que havies de demanar permís. Però quan arribes als llocs, les autoritats locals et diuen que ells decideixen el que volen, independentment del que digui Pequín, i et posen molts entrebancs. El 80% de les vegades no pots arribar a fer una informació amb tots els elements necessaris perquè no tens accés a les persones que podrien dir coses, ja que no tenen llibertat per dir res. Has d'intentar transmetre tot això, no només els beneficis actuals de la Xina. La gent pensa que aquí tot ha canviat i que és com qualsevol altre país perquè hi ha bars, restaurants i la gent escolta música moderna, però això no vol dir que hi hagi llibertats fonamentals. [...] Tot això a mi em sembla que no s'explica prou bé.
T'has d'autocensurar?
De moment sembla que es pugui dir més o menys el que es vulgui i sembla que no passa res, però no sé què passarà després dels Jocs Olímpics i si la cosa anirà enrere... És difícil que hi hagi represàlia d'agafar i detenir-te o expulsar-te; sempre es busca una forma de coaccionar-te i fer-te la vida molt difícil. Com per exemple, tallar-te l'aigua calenta a l'hivern com passava a Moscou, o no deixar-te anar a determinats llocs, coses d'aquestes molt subtils. Per exemple, el cas d'un col•laborador del New York Times, que se'l va acusar de frau fiscal per empresonar-lo. La legislació aquí és ambigua i et poden agafar per qualsevol cosa. Mai et diran directament “no ens agrada el que dius”, sinó que et posaran problemes.
Avui en dia es fa periodisme o espectacle?
S'ha d'espectacularitzar la informació, buscar una forma que la faci més lleugera o que la faci més simpàtica perquè entri. Això, en principi, no està malament i jugar a millorar el llenguatge audiovisual em sembla molt positiu. El que és greu és que hi hagi temes que no entrin perquè són avorrits, és en la selecció de notícies on està el problema. El criteri de selecció hauria de referir-se a la importància, i no a allò que és el més impactant, el més atractiu o el més lleuger.
Els periodistes han de ser personatges mediàtics perquè se'n valori la seva credibilitat?
Una mica sí, però això és una perversió, perquè el problema és que s'ha arribat a això per l'espectacularitat de la professió. Sembla que vagi lligada una cosa amb l'altra. [...] El que atrau l'atenció és l'adjectiu espectacle. Una persona que no és coneguda i que no té una repercussió mediàtica, la gent potser no l'escolta. Tot i així, una persona pot ser molt mediàtica i el que diu no té perquè ser creïble. Tenir credibilitat simplement perquè, de sobte, una persona és famosa d'avui per demà, és completament absurd, això no és credibilitat.
Un periodista ha de saber dir no al seu mitjà?
S'ha de buscar una línia i s'ha de mantenir un límit. Dir "per més enllà d'això no estic disposat a passar". Ara bé, t'has d'empassar coses... bé, me les haig d'empassar jo i se les han d'empassar molts altres periodistes de la professió, i la gent jove que comença ho té molt més difícil. Però sí que hem de tenir clar que hi ha un punt que no es pot cedir i si traspassem aquesta línia aleshores ens hem de plantejar molt seriosament si volem seguir fent aquesta professió. Si n'ets conscient i voluntàriament decideixes traspassar aquesta línia, tothom és lliure de fer el que vulgui però aleshores no pots dir que estàs fent periodisme.
A la gala de l'entrega del premi a tota una vida, va deixar una mica entreveure que les empreses són les principals culpables de la precarietat del sector...
La precarietat és una responsabilitat de l'empresa i això atempta contra la bona informació. Perquè evidentment una persona que està mal tractada, mal pagada, que no pot fer les coses com les hauria de fer, que no té temps, que ho ha de fer tot de pressa, de qualsevol manera... no pot fer una bona informació. Per tant, estàs enganyant el ciutadà, no li estàs donant el que seria el seu dret. [...] Què passaria si tots els metges d'un hospital fossin acabats de sortir de la facultat i cobressin per cada operació que fessin 35 euros? Evidentment això no es podria mantenir. Amb la informació és el mateix. La informació és la salut de la ment, de l'esperit, dels valors de la societat... i la medicina és la del cos. I això és una cosa que no s'explica prou bé.
En aquest sentit què opina del periodisme ciutadà? Perquè òbviament una persona que passa pel carrer no podria entrar en un quiròfan...
Qualsevol cosa nova s'ha de veure fins a quin punt és beneficiosa. [...] Hi ha coses que tothom pot fer en el moment que reben uns paràmetres d'actuació. A mi em sembla molt bé, però sempre hauria d'estar filtrat i que hi hagi un professional darrere que doni garantia als continguts. En principi és bo però s'ha d'anar molt en compte.
Periodisme i sacrifici van lligats?
Com totes les professions que tenen a veure amb l'ésser humà, requereix una entrega i un sacrifici. El nivell de sacrifici és personal i és una opció de cadascú. Si un vol fer un periodisme de redacció, que treballa de 8 a 3... possiblement tindrà uns sacrificis més o menys mínims. Si un es dedica a donar voltes pel món, no sabent mai on estàs, canviant de plans cada 10 minuts, hi ha més sacrifici. Però és un sacrifici de comoditat, de coses bàsiques de les que a tothom ens agraden. Jo mateixa no he sacrificat res perquè el que volia fer és això. |
Ets a: 
Iris Mir (text) // RTVE (fotos)