Sergi Vicente, corresponsal de Televisió de Catalunya a la Xina

«S'està bombardejant amb informació excessivament injusta sobre la Xina»

Sergi Vicente és el corresponsal de Televisió de Catalunya a la Xina. Va marxar al país asiàtic per fer de professor d’anglès uns mesos, però finalment s’hi ha quedat set anys. Des del 2002 va amb el micròfon i la càmera amunt i avall, sortejant els controls policials i contemplant el canvi econòmic i social que viu la República Popular. Reconeix les mancances pel que fa a la llibertat d’expressió, però també afirma que el país avança a passos de gegant. Des dels Jocs Olímpics de Pequín, Vicente té un blog on explica les anècdotes de cada dia i on descriu la pressió que persegueix els corresponsals estrangers.

Jordi Montaña (text) // J.M. (fotos)

Al blog comentes que les autoritats xineses t’han retirat vídeos del Youtube. Et fan algun seguiment, et controlen?
Si es plantegen controlar el blog, no té més importància. És minoritari. En cap moment ataco allò que els preocupa: el públic xinès. L’únic problema que podem provocar els corresponsals estrangers és la imatge que presentem a l’exterior, però qui realment pateix la censura són els xinesos. La censura a internet és força efectiva, però es pot sortejar fàcilment amb servidors VPN. Els ciutadans xinesos s’han adonat que, a través d’internet, s’ha creat un espai de debat. Han hagut de sofisticar-ho a partir de sistemes actius i passius. Els casos clàssics serien la BBC i els bloquejos selectius de notícies a Youtube, com la que em van bloquejar a mi. Tenen molts agents que es dediquen a supervisar, validar i eliminar.

Són sistemes eficients quan apareixen notícies com la de la llet barrejada amb melamina?
Hi havia una consigna perquè no es publiqués el tema abans i durant els Jocs Olímpics. La majoria de corresponsals es trobaven immersos en la dinàmica de les Olimpíades, i molt més en un país amb censura. A vegades és difícil poder sortir d’aquesta dinàmica. La notícia de la melamina els va funcionar molt bé i, quan van sortir casos d'afectats, va ser durant els Jocs Paralímpics.

Quines diferències hi ha entre la feina que pot fer un corresponsal internacional i un periodista xinès?
N’hi ha moltes. És evident que hi ha una censura que no et permet fer grans coses. Predomina la informació oficial que converteix els reporters en missatgers del govern. Hem de tenir en compte que, salvant alguna excepció, totes les publicacions escrites són mitjans oficials.

Però es pot arribar a fer un periodisme rigorós?
Hi ha zones on pots trobar un editor valent. Pel fet que estiguin en un món de censura no vol dir que no hi hagi professionals disposats a fer les coses bé. Hi ha gent que més agosarada i que, a la llarga, acaba acceptant suborns que no tenen res a veure amb la feina de periodista perquè, si no, toca fer front a anys de presó.

Destacaries alguna província on s’atreveixen a fer un periodisme que vagi més enllà de l’oficialitat del govern?
A la zona de Guandong s’atreveixen a tocar molts temes incòmodes, perquè hi ha molt d'activisme laboral. La Xina té un sistema autoritari i és una dictadura “suau” si la comparem amb d'altres països. Si passeges pel carrer com a turista tens la sensació que hi ha un ambient de llibertat i relaxació. La visió que un té com a turista, comparada amb la del periodista, és molt diferent. Hi ha periodistes d’investigació que se la juguen moltíssim amb sous molt baixos i ofegats per la pràctica informativa dominant, el clientelisme.

Aquesta valentia deu anar despertant de mica en mica...
El que és interessant és veure el que està canviant. Hi ha gent que s’atreveix a fer coses i, a la vegada, provoca canvis d’hàbits a l’hora de fer periodisme. Però, evidentment, se la juguen. Hi ha una sèrie de professionals que es dediquen a fer periodisme d’investigació a d'altres províncies. Hi ha una tendència de les autoritats locals perquè no passis de província a província, ja que controlen sobretot els mitjans del propi territori. Un cop es traspassa la província, el seguiment i el control es fa molt més difícil.

Seria una manera de cobrir-se les espatlles entre periodistes intercanviar-se les àrees per despistar les autoritats i evitar el control?
És possible que s’ajudin entre ells. Mai no m’ho ha dit directament ningú. Pel moment que viu la Xina, existeix una tendència natural a demanar més llibertats, però vas forçant la màquina. El govern cedeix a vegades o adapta la seva manera d’actuar amb una llei relativament flexible o posant un mur per prohibir les teves accions. És interessant perquè tampoc no és que no puguin dir res, sinó que els queda moltíssim per arribar al nostre nivell.

La societat civil xinesa és un simple ramat, està narcotitzada –tal com ens la presenten la majoria de mitjans occidentals-, o hi ha individualitats dignes de constatar?
Pensar que un país de 1.300 milions d’habitants actua com un ramat és d’ingenus. És veritat que existeix una tendència periodística occidental a presentar-ho així. No en té cap culpa un teleespectador que no hi ha estat mai. S’està bombardejant la Xina amb informació excessivament injusta i intencionada perquè es jutja amb criteris occidentals.

Aleshores, quina és la teva opinió?
A la Xina hi ha una sèrie de canvis polítics, econòmics i socials en un període de temps molt curt. Els mateixos canvis que vam viure nosaltres, però amb un ritme accelerat. A més, els exigim –pel gran pes que tenen al món- que acabin fent el que nosaltres creiem.

Aquesta imatge de la Xina es retroalimenta i fa que molta gent simpatitzi amb regions com el Tibet, per exemple.
Allà hi ha molta gent que no té accés a la informació i a vegades, més que controlar, es podria dir que el govern neutralitza, hipnotitza. Un exemple molt clar és com transmet des de l’educació casos com el del Tibet. Normalment no es pot raonar molt sobre el que passa al Tibet. Però tampoc no ho pots fer amb molts occidentals que mai no hi han estat i que hi tenen simpatia. Però aquesta gent no fa el mateix per Xingjiang, una província musulmana. Ningú no ha trencat mai una llança perquè no hi ha un Dalai Lama ni tenen aparell de relacions públiques. En aquest aspecte, de portes endins, la Xina ha guanyat la batalla. Però, de portes enfora, l'ha perduda.

De portes enfora, pot guanyar aquesta batalla amb el Daily Beijing, el Daily Shangai, el Global Times -recentment traduït a l'anglès- i la CCTV amb un canal en castellà?. És la seva manera de rentar-se la cara?
No crec que es rentin la cara. És la seva manera de presentar la realitat de la Xina i del món. És discutible, ja que l’espectador i el lector occidental no és tonto i, quan la versió no coincideix, veus que alguna cosa falla. El que fan és el mateix que d'altres països: presentar una versió determinada del món. Pel que fa als canals oficials, els xinesos tenen poc esperit crític; en canvi, quan es topen amb un problema de cara, poden arribar a ser-ho molt.

Ens pots donar algun exemple?
El cas dels peticionaris. Són gent de províncies que arriben a l’oficina central per presentar queixes. És una figura que existeix des dels temps de l’emperador. I com que a les províncies no els solucionen res, han d’anar a consultar les oficines del govern central. Les grans queixes apareixen a nivell local i provincial. Hi ha una dita que diu que “el país és un cos humà: el cap pensa molt bé, però està lligat de mans i de peus”. Les grans polítiques de govern responen a les grans preocupacions que té el país, però a l’hora d’aplicar-les hi ha abusos de poder i corrupció a nivell local i provincial.

I si les queixes no se solucionen, què passa amb els peticionaris?
Sovint aquests peticionaris, per la seva insistència, els porten a institucions mentals o a hotels negres, que són hotels convertits en presó. Aquesta gent que confiava cegament en el règim central són els que s’han acabat convertint en activistes. I als activistes se’ls acusa de posar en perill la seguretat nacional i ser enemics del règim.

El problema de la Xina és el sistema de partit únic?
El problema no sé si és el sistema. La Índia és una democràcia i té problemes molt pitjors que la Xina. No sóc ningú per dir que la democràcia és el millor dels pitjors sistemes o que la dictadura xinesa podria tenir una manera d’aplicar-se millor que moltes democràcies. Ara mateix és millor que moltes suposades democràcies. El problema és que no tens llibertat d’expressió, no tens separació de poders i no tens organismes independents que supervisin la feina dels diferents departaments.

Desespera que et posin pals a les rodes mentre treballes i que et sotmetin a nombrosos interrogatoris?
Al principi "acollonia" una mica. Abans dels Jocs Olímpics hi havia una norma que t’obligava a demanar un permís a l’oficina d’exteriors per poder treballar en una altra província. Normalment et deien que no en temes sensibles –que ho són gairebé tots-, cosa que m’ha causat més d’un enfrontament. A la província de Liaoning vaig estar deu hores retingut. Em demanaven la cinta i jo m’hi negava, i així tota l’estona. Fins que, l'endemà, el president de la República, Hu Jintao, visitava Madrid i els vaig amenaçar que allò sortiria a tota la premsa espanyola. Si no hagués tingut aquesta carta a la màniga, es podria haver convertit en una detenció oficial.

Al teu blog reprodueixes diàlegs amb policies i, tot estar a la defensiva, ràpidament et poses a l’alçada.
Primer tens certa por, després t’emprenyes i finalment acceptes que, vagis on vagis, t’acabaran posant traves. Cada vegada que em demanen el carnet de premsa, jo els demano la placa. La Xina és molt gran i canvia gradualment i a ritmes molt diferents. A vegades, aquestes actituds més xulesques són per protegir-me i ho acabo convertint en anècdotes.

Jordi Montaña

-.-.-.-